El nostre emocionari

Cada setmana: una lletra, una emociósentiment.

AMOR

Segons l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), l’amor representa una inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Es tracta d’un sentiment estretament relacionat amb l’afecte i el vincle.

Alguns autors suggereixen que l’amor està format per tres elements: la intimitat, la passió i el compromís, elements que interaccionen i evolucionen al llarg d’una relació (Stenberg, 1988). En base a la interacció d’aquests tres elements que conformen la Teoria Triangular de l’Amor, i del tipus de relació existent (familiar, parella, amistat,…), aquest sentiment es pot manifestar de diferents maneres: amistat, amor romàntic, amor fraternal, amor filial, amor incondicional, amor auto-personal (amor propi), amor platònic i amor confluent entre d’altres.

Existeixen una multitud de definicions que posen de manifest la complexitat d’aquest sentiment.

DESIG

Segons Aristóteles “només hi ha un principi motriu: el desig”. El desig és el motor que ens impulsa cap allò que volem. Està estretament lligat amb emocions com l’atracció, l’esperança, la passió i la satisfacció entre d’altres.

Les motivacions que alimenten els desitjos poden ser molt variades i depenen en gran part de la historia i la manera de ser de cada persona. Sovint els desitjos es relacionen també amb les necessitats personals de cadascú i són claus pel benestar i l’autoestima.

FRUSTRACIÓ

La frustració és aquell sentiment que apareix quan no podem satisfer un desig o necessitat. La frustració es relaciona estretament amb emocions com la ràbia o la tristesa i pot generar estats alterats d’angoixa o disfòria.

A nivell psicològic, és important entendre que la frustració apareix a partir d’una vivència emocional associada a una situació real. Així, davant la impossibilitat d’assolir allò que desitgem i que ens hem proposat, la capacitat de tolerar la frustració passa per gestionar i acceptar la discrepància entre allò ideal i allò real.

Darrera de la baixa tolerància a la frustració poden amagar-se la impaciència (necessitat d’immediatesa, dificultats per esperar,…), raonament inflexible i basat en idees i percepcions força rígides, dificultats per adaptar-se als canvis, als imprevists i a les situacions novedoses (especialment aquelles situacions no previstes). Els pensaments també hi juguen un paper fonamental, i solen ser habituals les cognicions distorsionades que no s’ajusten a al realitat i que es basen en una interpretació molt negativa de la situació real que dona lloc a una vivència emocional intensa i disfuncional.

SERENITAT
SERENITAT

La serenitat és un estat emocional estretament relacionat amb la tranquil·litat, la calma i la harmonia. Actuar des de la quietud que ens aporta la serenitat ens permet interpretar allò que ens envolta i ens passa en el nostre dia a dia d’una manera realista, atenent a l’experiència pròpia del moment i evitant afegir judicis fonamentats en experiències passades. La serenitat ens permet ampliar la mirada, i per tant ens facilita poder establir diferents plans d’acció per afrontar i superar obstacles.
A nivell personal, la serenitat ens permet connectar millor amb nosaltres mateixos, amb els nostres pensaments i les nostres emocions. Ens ajuda a reflexionar de manera introspectiva i per tant afavoreix també l’auto-coneixement, una actitud positiva i un discurs intern més conscient i lliure d’elements nocius.

La serenitat pot entrenar-se, i en aquest sentit les tècniques basades en MINDFULNESS són una molt bona opció.

CULPA

La culpa és una sentiment estretament relacionat amb emocions com la tristesa, el dolor, la amargura o l’angoixa, entre d’altres. Des d’un punt de vista psicològic, la culpa apareix a partir d’una acció (u omissió) que genera un sentiment de responsabilitat per un dany causat.

Moltes vegades, els pensaments i les accions que generem quan ens sentim culpables contribueixen a augmentar la intensitat d’aquest sentiment fins arribar a produir-nos un malestar tant intens com innecessari. Pensar de manera polaritzada (pensaments extremistes basats en “blanc o negre”) i en termes absoluts (bé-malament o positiu-negatiu, per exemple) ens impedeix observar els matisos de cada situació i per tant, ens dificulta valorar-la de manera realista i productiva. El perfeccionisme o la tendència a obsessionar-se són trets de personalitat que poden afavorir un sentiment de culpa intens i difícil de gestionar. Un dels altres factors que poden contribuir a generar un sentiment de culpa excessiu o perllongat és la manera en com ens comuniquem amb nosaltres mateixos, un diàleg intern que sovint està ple d’auto-retrets.

Parlar de CULPA implica per tant parlar d’auto-estima, perfeccionisme, rumiacions, auto-confiança, auto-censura, pors, assertivitat, regulació emocional, resiliència (…) conceptes claus pel benestar i l’equilibri psicològic. Entrenar aquestes capacitats ens ajudarà a millorar la nostra capacitat d’acceptar, tolerar i afrontar aquest tipus d’emocions i sentiments que vivim com a “negatius”.

EUFÒRIA

La paraula eufòria prové del grec i significa “força per a continuar”. Es tracta d’un estat emocional caracteritzat per una forta alegria, exuberància i felicitat que apareix davant d’una situació gratificant.

L’eufòria tendeix a l’optimisme (actitud que ens protegeix davant la desesperació i que afavoreix la resiliència) i per tant afecta en com interpretem i ens relacionem amb el món: ens sentim més motivats i il·lusionats per a determinades coses i per tant estem més actius tant física com mentalment.

A vegades però un estat exagerat d’eufòria pot indicar que alguna cosa dins nostre no va bé, especialment quan aquest estat s’alterna de manera més o menys freqüent amb altibaixos anímics.

EUFÒRIA

En un món actual on la immediatesa s’ha convertit en un dels factors més importants, on vivim sobre-estimulats, pendents del rellotge (i de l’agenda!), on l’accés a la informació és instantani i sovint prima la velocitat per davant de la qualitat; l’espera s’ha convertit en un inconvenient, un moment carregós, una manera de “perdre el temps”. Aquesta visió facilita que sovint, la impaciència desencadeni un estat d’angoixa o d’irritabilitat.

És possible entrenar la paciència? Sí, ho és.
Entrenar el “no fer res” pot ajudar-nos a canviar les sensacions que tenim de perdre el temps si no estem física o mentalment actius. Exposar-nos voluntàriament a aquesta emoció, per exemple escollint la cua més llarga per a entrar al cinema també és una manera de cultivar i educar aquesta capacitat. N’hi han altres de maneres, moltes, però al final el més important com sempre és l’actitud: l’actitud d’aprofitar el moment d’espera en comptes d’alterar-nos per una situació que no depèn de nosaltres.

Share This