EMDR

La manera en què es guarden els records pot arribar a ser la base de la salut o de les patologies. L’objectiu és identificar i processar els records que estan causant els problemes. L’EMDR identifica els records amb els que s’ha de treballar, prepara el pacient, i llavors accedeix a aquestes experiències pertorbadores perque el pacient pugui enfrontar-se a elles i canviar-les ràpidament gràcies a una resolució adaptativa.

Així, les emocions negatives deixen de ser un problema per a la persona, eliminant la tendència a tenir conductes destructives i sense límits a l’hora de desenvolupar-se. Aquests canvis succeeixen perquè els records ja no contenen elements negatius.

L’enfocament de l’EMDR està en el record de les experiències traumàtiques que han contribuït al desenvolupament de la patologia o del trastorn que presenta el pacient: el record traumàtic es tracta terapèuticament.

La dessensibilització i el canvi de perspectiva a nivell cognitiu que s’observen en una sessió d’EMDR reflecteixen el processament del record de l’experiència traumàtica. Per tant, es denota que el pacient veu el record llunyà per primera vegada i modifica les avaluacions cognitives sobre si mateix. Així s’arriben a sentir emocions adequades a la situació, eliminant les sensacions físiques pertorbadores.

Després d’una sessió d’EMDR els pacients recorden encara el fet o l’experiència, però senten que pertany al passat i el contingut s’integra en una perspectiva adulta. Efectivament, durant el reprocessament els pacients es desplacen gradualment en plans cognitius i emotius fins assolir una visió més madura i funcional.

Durant la vivència d’un fet traumàtic, les respostes bioquímiques activades (adrenalina, cortisol, etc.) bloquegen el sistema innat del cervell de processament de la informació. Aquestes respostes aïllen les informacions respecte el trauma, tancant-les en una xarxa neural amb les mateixes emocions, creences i sensacions físiques que existien en el moment del fet.

Un principi fonamental que explicaria el que succeeix durant l’aplicació de l’EMDR consisteix en l’existència d’un sistema innat en totes les persones, fisiològicament orientat a elaborar les informacions amb l’objectiu de l’autocuració.

Es tracta d’una psicoteràpia integradora de vuit fases que requereix d’un professional clínic per que guiï al pacient per als procediment i protocols estàndards.

A més d’estar reconegut a nivell científic i acadèmic, i ser un del mètodes més efectius per a la teràpia del trastorn posttraumàtic (i per tant del trauma), també és efectiu pel tractament del dolor crònic, pèrdua i dol, fòbies i trastorns per ansietat. Una de les aportacions més importants que ha brindat l’EMDR a la psicoteràpia és haver trobat la manera d’accedir a les informacions emmagatzemades a la memòria, estimular el mecanisme de processament d’aquestes informacions i portar-les a la resolució.

Metafòricament, el processament és com un viatge en tren: a cada parada es descarrega material negatiu i es carreguen noves associacions positives, en un recorregut que porta d’un estat disfuncional a un del tot funcional.

Share This