L’evolució ha comportat que els humans naixem indefensos i requerim de l’adult per a la nostra supervivència i creixement, i poder arribar així al zenit de les nostres potencialitats i assolir el benestar.

Aquest creixement s’edifica sobre una base: la relació amb una figura de referència – que sol ser la mare o cuidador principal. Aquesta relació aporta seguretat: protegeix i permet l’exploració del món. La construcció d’aquest vincle és especialment important des de l’úter matern, tenint en compte el part-naixement, els primers minuts i els primers anys de vida, successivament i paral·lelament al desenvolupament neuronal.

El motor que crea aquest vincle des de l’embaràs és l’amor endogen. Aquest amor neix des de dins en forma d’hormones. Des de l’úter, totes les vivències i emocions de la mare són també part del nadó, de manera que van conformant l’ésser que és i serà.

És important posar especial atenció i cura en les gestacions, respectant la seva naturals fisiològica així com la del part i els primers moments de vida, sent aquesta una aposta per un vincle saludable i un pilar bàsic de la salut general. Això traduït a accions concretes vol dir: professionals formats en salut perinatal acompanyant embarassos respectats, parts i naixements respectuosos amb la fisiologia de la mare i el nadó (permetent moviments, crits, cants i sobretot protagonisme i elecció de la dona i el nadó), pell amb pell en néixer, vol dir atenció i cura, acompanyament i respecte en comptes d’imposició i menyspreus.

El màxim exponent de la TEORIA DEL VINCLE és el psiquiatre, psicoanalista i psicòleg anglès John Bowlby, qui ja a la dècada dels anys 50 estudia les conseqüències de les greus deficiències d’atenció materna en la infància. Segons Bowlby, l’infant té una necessitat innata de formar un vincle d’afecte amb una persona (monotropy). És instintiu i basat en la necessitat biològica de seguretat, i el concep com a una estratègia evolutiva de supervivència per a protegir l’infant de predadors. aquest vincle (anomenat attachment, que es tradueix com a “aferrament”), proveeix un sostre segur per quan l’infant té por, i una base segura per a explorar el món.

El vincle d’afecte és el motor de la maduració del cervell i la regulació emocional durant els primers anys, és dinàmic i evoluciona al llarg de tota la vida. Aporta, per tant, la plataforma de seguretat necessària per al desenvolupament integral saludable de l’infant que esdevindrà adult. Per tant, l’impacte s’estén fins a l’edat adulta, dons aquesta plataforma suposa un model intern de funcionament que és la base per aprendre a construir relacions sanes amb els altres, a desenvolupar l’empatia, controlar els impulsos i mobilitzar els recursos per a fer front a les adversitats. Si hi ha privació materna, un vincle trencat (o una manca), això tindrà afectes sobre l’infant i en la seva vida adulta.

La psicòloga nord americana May Ainswoth va constatar que l’estrès per separació que pateix l’infant és un mecanismo de supervivència que intenta reclamar que la figura del vincle torni i el calmi. En aquest sentit, hi ha diferents tipus de reacció – i de relació – davant aquesta no disponibilitat de la figura de referència; el vincle segur i l’insegur (ambivalent, evitatiu i desorganitzat).

Un dels aspectes més importants de la teoria de l’aferrament és la translació del vincle d’aferrament al model intern (internal working model), i és una guia per a tots aquells que ens dediquem al fascinant món de les relacions humanes i la salut en un sentit ampli.

El model intern actiu és una representació mental d’un mateix i de les relacions amb els altres. Es construeix a partir de les experiències primerenques en la relació amb les figures d’aferrament: amb aquesta base, percebem i interpretem les accions i intencions dels altres, i això dirigeix la nostre conducta. Són models que inclouen els components afectius i cognitius: com i on han de ser les figures d’aferrament i què s’espera d’elles. Aquests patrons de relació són la base de constructes tant importants com la identitat i l’auto estima.

Així dons, com si es tractés del revelat d’una pel·lícula, les experiències viscudes en el si del vincle d’aferrament dels primers anys de vida, queden impreses en el nostre “clixé” relacional, i suposen un model per a les nostres relacions adultes.

Molt s’ha avançat en aquest aspecte. Avui ja podem estudiar el vincle i l’estil de relació dels pares o cuidadors principals, i poder veure com actua – també pot canviar – l’espiral transgeneracional del necessari afecte segur.

 

Marina Bernal

Psicòloga Perinatal