Segur que coneixes alguna parella separada que tingui fills, o potser és el teu propi cas, o vens d’una família d’origen on els teus pares es van separar com a parella.
Al voltant de la separació corren molts rumors i mites, que solen fer mal a la seva vivència saludable, així com a l’imaginari -tant col·lectiu com individual- que les envolta. És hora d’anar donant nous significats i valors que dignifiquin l’experiència de separació.
Habitualment, quan una parella es separa, abans ha fet intents d’arreglar el que venia succeint, i troba en la separació una forma de fer un pas cap al benestar. Acostumen a ser moments d’angoixes, a vegades amb rancors, assumptes pendents, en general dolors que cadascú gestiona des de la seva pròpia capacitat i recursos interns. Quan hi ha fills en comú, acostuma a augmentar el patiment imaginant el mal que els pot causar.
És cert que els fills volen als seus pares units. I és que, realment, els pares no poden separar-se, les que es separen són les parelles. També és cert que els fills necessiten als seus pares disponibles, presents i tenint cura d’ells. Si la separació forma part de la cura dels adults, gràcies a l’acompanyament adaptat als seus moments vitals i evolutius, els fills aprendran i entendran que aquesta és la millor fórmula per a la seva família.
A grans trets, hi ha alguns aspectes que faciliten que la nova situació vagi funcionant de manera harmònica:
1. És important que els nens sàpiguen el que està passant i com això els afectarà en el seu dia a dia, adaptant les explicacions a la seva edat, així com oferir espais de diàleg respectant els ritmes de cada nen.
2. No posar el pes de les decisions dels adults als nens, com per exemple amb qui viuran cada temps. Hi ha altres decisions en les quals els nens poden participar adaptades a les seves edats i circumstàncies.
3. Converseu sobre els vostres fills. Parleu d’ells, de com els veieu, dels seus avenços, de les seves pors, dels seus assoliments i dificultats. Que no hagi de passar gens greu o límit per fer-ho- Compartint el dia a dia li esteu donant un gran valor a lo quotidià de les seves vides. Ells ho perceben i es reconeixen importants. Recordeu que tots dos voleu el millor per als vostres fills encara que a vegades feu les coses de maneres diferents.
4. Recordeu als vostres fills les vegades que faci falta que la separació no és culpa seva. Que és un assumpte vostre i que com a pares no us separareu mai, això és impossible. Mai us canseu de dir-los i demostrar-los quant els estimeu i quant els estima l’altre. Els fills estimen incondicionalment als pares, i trobaran a faltar qui estigui absent.
5. Donar espai i temps perquè cada criatura assimili la nova situació al seu ritme i a la seva manera. Influiran moltes variables com l’edat, el nombre de germans, l’escola, la seva historia, etc. Reconèixer i validar les seves emocions estan presents al seu costat.
6. A vegades és dur acompanyar emocions intenses que et poden fer sentir culpable. No busquis la culpa en l’altre progenitor. Busqueu ajuda tots dos, ja sigui en persones pròximes amb els qui us sentiu còmodes compartint la vostra intimitat, així mateix com amb professionals. També vosaltres us mereixeu el millor acompanyament en aquest període de canvi.
7. Davant els fills feu present a l’altre progenitor des del respecte, sense ell o ella el vostre fill no estaria aquí. També mostreu-vos disponibles en el contacte amb l’altre, oferiu-los la possibilitat de trucar-li, o fer-li dibuixos, etc. Les trobades familiars també ajuden els fills, encara que a vegades els adults necessiten més temps perquè es donin.
8. Cuideu les converses que teniu entre vosaltres davant dels fills, sou adults i podeu buscar altres espais per a atendre temes més delicats.
La separació pot ser difícil i dolorosa, però no és aquesta la que fa patir als nens, si no la manera com els seus pares la gestionen.
Marina Bernal Yébenes
Psicoterapeuta especialitzada en perinatalitat i parelles
Col. 25238