S’acosten les festes nadalenques i amb elles, s’apropa també el moment dels regals:  el tió, els reis… i aquí, de sobte apareixen tot un seguit de dubtes sobre què els comprem i sobretot… sobre quantes coses els comprem.

Ells, els nens, no ajuden gaire, ja que fan unes llistes quilomètriques que espantarien als mateixos creadors de tot aquest món màgic de les joguines i l’entreteniment. I, quina gràcia, quan es tracta de fer la llista de regals no tenen mandra d’escriure. Comencen una llista que comença amb “em demano….” i que no s’acaba mai. Però quan dic mai ,és mai! A vegades penso que seria més fàcil que marquessin el què NO volen del catàleg de la botiga.

Però són nens i ho entenem, encara creuen que la felicitat i la mesura de coses que poden tenir van agafadetes de la mà.

Sovint ens sentim culpables per no poder passar prou temps amb ells i creiem que comprant-los moltes coses compensarem aquesta absència. No us ha passat que comencen a obrir regals, un darrera l’altre, i ni els miren? Senzillament obren i obren i obren…i acaben jugant amb el paper de regal, que han convertit en una pilota improvisada. Perquè són nens, afortunadament, i també tenen el poder de la imaginació intacte i en ple rendiment.

Està molt bé comprar-los coses, sobretot si són coses desitjades, si tenen un propòsit i si ens ve, i els ve, de gust. De fet, per fer-ho, tampoc cal que celebrem res, qualsevol dia és un bon moment per sorprendre’ls. I no cal que sigui una joguina, pot ser un conte, una activitat compartida o una manualitat. Però també una joguina, per què no, les joguines són fantàstiques.

El problema ve quan comprem compulsivament o quan pensem que perquè el calendari marca una data en concret “toca” comprar 10 coses, o 15…o en fi, quantitats que els desborden a ells i també a nosaltres. No cal. Podem agrupar-nos com a família i comprar aquelles coses que realment desitgen i, fins i tot, que potser necessiten. I acompanyar-los en el descobriment d’allò que els regalem.

Un dia sentia un nen que deia “mama, per què m’has comprat plastilina si no hi juguem mai?”, i és que a vegades les coses els fan il·lusió si poden compartir-les, si poden crear universos simbòlics amb nosaltres explorant-les, si poden viure-les amb nosaltres.

És per això que a la meva llista personal, amb dos lleonets de 2 i 6 anys, aquest any començo la meva llista amb un “em demano….temps per compartir amb els meus fills”. I després, si tenim una pilota de paper o una casa de nines, o si sortim a la muntanya a agafar fulles per després muntar un mural a casa…és el de menys. Gaudirem segur.

Què demaneu vosaltres?

Sílvia Garcia Capdevila

Psicòloga infantil i coordinadora de Parentalitat

COPC Col. 18.357

Centre de Psicologia Carme Bosch