La Depressió Post Part (DDP): una depressió silenciosa


Les depressions potspart en massa ocasions no es noten per fora. La depressió somrient l’anomenen.


Quantes dones que hagin patit o pateixin depressions postpart coneixes? Estic segura que hi ha més de les que creus a prop teu.

La depressió és la malaltia materna més freqüent en el postpart, s’estima que afecta un 10-15% de les mares. Sol desenvolupar-se en els primers quatre mesos del nadó, podent donar-se durant tot el primer any de vida d’aquest. És important conèixer que la majoria de dones amb depressions postpart han patit depressions prèvies, de fet, les depressions durant l’embaràs sense detecció ni acompanyament són moltes i no surten a la llum fins el puerperi.

Aquí a occident les expectatives extra ensucrades de la maternitat s’allunyen de la possibilitat d’altres vivències, i des d’aquesta ceguesa pot amagar-se molt patiment.

Pots estar a prop d’una dona que ha parit fa pocs mesos, ben vestida, amb roba neta, que canvia el bolquer al seu nadó de tant en tant, que somriu, que li dóna de menjar, que sap de bolquers i portabebès i que quan li preguntes “què tal?” diu “molt bé!”. Alhora, tot i el somriure, la seva mirada és trista, sospira, no explica res més que el just, no crida, no demana, no té ganes de sortir, ni d’agafar el seu nadó, li costa horrors anar al pediatre o està allà sovint, té problemes amb la lactància o l’alimentació del seu nadó, no té ganes de gairebé res, plora sovint, està esgotada, abatuda, no li troba sentit a aquesta nova vivència, no gaudeix … solen dir que dormen molt poc, i encara que això aparegui a la majoria de mares, en ella hi ha major irritació i hipersensibilitat, i sol ser una porta d’entrada per a la detecció i per tant per al suport.

Darrere d’aquesta dona hi ha una gran desesperació, culpa, sensació d’incapacitat i vàlua per cuidar el seu nadó, emocions contradictòries pel que fa a aquest i al seu nou rol, ansietat, aïllament, por a fer mal al seu fill i / o a ella mateixa, idees suïcides, pensaments obsessius i conductes compulsives en la cura de l’infant, aïllament, traumes, abusos, violència obstetrícia, etc. Però tot molt silenciat.

A vegades quan parlen les titllen de hormonades, queixosos i ploraneres. Llavors el silenci es fa més gran, la sensació de buit creix i amb això l’aïllament, verí per a qualsevol depressió.

Dir “vinga, que tens depressió postpart” per treure importància a alguna actitud, emoció o vivència, és clavar un punyal a qui la pateixi i a qui no.

De vegades les dones amb depressió postpart es suïciden. És fotut llegir-lo, i més fotut és viure-ho, tenir-lo a prop i ser professional de l’àmbit i que no s’hagi pogut atendre, però només nomenant i prenent mesures de cura prèvies, podem aturar-lo.

Les depressions postpart no tenen totes les mateixes arrels, ni cursen de la mateixa manera, el que sol ser comú en elles és la suma de diferents factors fisiològics, genètics, sistèmics, socials, biogràfics i culturals, que promouen la seva aparició, i en cada cas l’equació és única. En diferència amb les psicosis puerperals o el maternity blues, les depressions postpart compten amb una alta influència de l’ambient (social-cultural, relacional, sistèmica i biogràfica), el que vol dir que així com l’ambient pot ser factor de risc, també pot ser protector.


Com es poden protegir les depressions postpart?

Amb una bona xarxa de suport, connexió conscient amb el cos, grups de dones, cant, moviment i / o activitat física, contacte amb la natura, presa de decisions pròpies, acompanyament respectuós durant gestació i part, relació de parella saludable i corresponsable , relacions familiars i amistats nutritives, estabilitat econòmica, detecció ràpida d’alteracions emocionals, coneixement previ (des de l’embaràs o fins i tot abans) de la pròpia historial primal i perinatal de la mare, consciència emocional, consciència i salut alimentària, coneixement del seu propi món intern (de les seves llums i les ombres), consciència de les seves fortaleses i vulnerabilitats, acompanyament professional respectuós, i remarco, molt suport en tots els vèrtexs possibles.

Els grups d’acompanyament durant l’embaràs on no només es fa un treball fisiològic, solen ser promotors de bona salut. Fa anys que demano que les psicòlogues perinatals formem part de les preparacions a el part que ofereix la seguretat social, i m’he trobat amb portes tancades.

Com a professional d’aquest camp, quan la ràbia m’envaeix per alguna notícia de suïcidi d’una mare, em pregunto, d’on ve aquesta mort, de la depressió o de la manca de cura, de mirada, de sosteniment, d’acompanyament professional i social? Quan alguna dona, passat el temps, m’explica que va patir depressió postpart en silenci i aïllada, em pregunto on era la xarxa professional de cura i salut?


És urgent tenir cura, protegir i acompanyar des del respecte i la fisiologia la salut materna i perinatal.


Marina Bernal 

Psicòloga Perinatal

Col. 25.238

Post Tags
About Author: CarmeB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

 

Share This
nou projecte de psicologia online (1)

NOVA PLATAFORMA DE RECURSOS PERSONALS ONLINE

Subscriu-te al nostre newsletter per estar al corrent d'aquesta i altres iniciatives i projectes!

He rebut correctament la teva subscripció. Rebràs el nostre newsletter a principi de cada mes.