El Trastorn Depressiu Persistent (també conegut com a Distímia) és un tipus depressió caracteritzat per la presència de desànim d’una manera regular i perllongada en el temps amb tendència a la cronicitat.


Els símptomes del Trastorn Depressiu Persistent generalment apareixen i desapareixen al llarg dels anys i la seva intensitat pot canviar amb el temps. Per tant, malgrat tractar-se d’un problema de llarga duració o crònic, la simptomatologia pot fluctuar, presentant períodes de major estabilitat emocional malgrat els símptomes no solen desaparèixer completament durant gaire temps.

El quadre clínic més habitual és similar al de la Depressió Major però amb una intensitat clínica menor. Malgrat això, l’impacte en el funcionament quotidià de la persona i la interferència en el seu desenvolupament social, laboral, acadèmic (…) pot veure’s compromès de manera important, especialment durant les fases de major alteració anímica.

Es tracta d’un trastorn que acostuma a iniciar-se en la infància o en l’adolescència i per tant, és important detectar-lo aviat i iniciar un procés d’acompanyament i suport psicoterapèutic per tal d’afavorir l’estabilitat i l’equilibri de la persona, i dotar-lo d’eines i recursos especialment en l’àmbit de la gestió emocional.


Com es manifesta?

En resum, el Trastorn Depressiu Persistent es caracteritza, a nivell emocional, per la presència de desànim, tristesa, sensació de buit i/o desesperança. Tot plegat genera, en la persona, dificultats importants per a motivar-se o il·lusionar-se, i també problemes nivell d’iniciativa. Pot aparèixer fàcilment un estat d’irritabilitat i facilitat per a enfadar-se. És molt habitual la pèrdua d’interès en activitats d’oci o de la vida diària que pot desencadenar conductes d’evitació de contactes socials i tendència a l’aïllament. És habitual també la presència de fatiga i la sensació de falta d’energia que pot facilitar l’aparició d’apatia i sedenterisme.

A nivell cognitiu, algunes capacitats com l’atenció o la memòria poden veure’s afectades i poden aparèixer dificultats per a concentrar-se o recordar determinada informació. A nivell fisiològic és habitual la presència d’alteracions en la ingesta i son, sent habitual l’insomni de conciliació i/o manteniment i l’augment o la pèrdua de la gana.

Tot plegat afecta a l’autoestima de la persona, fent-la més vulnerable i sensible als conflictes tant interns com externs, també a les pròpies pors, fonts d’estrès,…


Que hi ha darrera d’aquest trastorn?

Quan parlem d’un problema de llarga duració hem de tenir present que el que el provoca va més enllà de situacions o contextos puntuals, malgrat és cert que moltes situacions vitals poden agreujar els símptomes en determinats moments, desencadenant, fins i tot, episodis depressius majors.

Alguns patrons de personalitat, com una baixa assertivitat, poden afavorir la mala gestió de les pròpies emocions i sentiments i desencadenar una problemàtica a nivell anímic que es perllonga en el temps. Dificultats a nivell d’intel·ligència intrapersonal o emocional, poden facilitar aquestes dificultats.

En aquest sentit, és habitual que hi hagi una “mala relació” amb determinades emocions com la por o la tristesa, i que costen molt de tolerar i conviure-hi. També davant de determinats sentiments com el sentiment de desesperança, desil·lusió o frustració, entre d’altres. Tot plegat pot afavorir una mala gestió d’aquestes posant en marxa estratègies i recursos disfuncionals com l’evitació de llocs,  l’aïllament o una baixa expressió emocional que  a l’hora pot dificultar la cerca de suport i recolzament en moments vitals importants.

D’altra banda, l’absència d’objectius, projectes vitals i passions també són problemes que generar un estat d’insatisfacció permanent amb la pròpia vida, degut en part, a la manca d’activitats i estímuls que donin “sentit” a la vida de la persona.


Quines línies de treball són importants en el Trastorn Depressiu Persistent?

  • Psicoeducació sobre el problema i el procés. En primer lloc és essencial comprendre què hi ha darrera del problema. Cal tenir present que un trastorn és un diagnòstic, una etiqueta, però hem de treballar amb la persona i la realitat individual de cadascú. Per això el primer pas és tenir clares les dinàmiques que hi ha darrera de cada situació personal, i dibuixar un “mapa del problema” que ajudi a entendre el que el provoca, manté o agreuja. Aquest pas és clau tant per a entendre el funcionament de la problemàtica i els diversos factors que hi intervenen, com per entendre quines accions podem posar en marxa per a reconduir la situació.
  • Autoconeixement, identitat personal i autoestima. Un cop coneixem la situació, cal prendre consciència de la realitat i de tot allò que interfereix en el nostre estat d’ànim. ES important detectar aquells patrons, que tots tenim, però que no són saludables, i a l’hora és important identificar aquelles “fonts de salut”, és a dir, aquelles situacions, activitats, persones,… que poden representar una font d’equilibri, salut, benestar,… A nivell d’autoestima cal treballar la identitat personal, identificar els nostres punts forts i els nostres punts dèbils, identificar-los i acceptar-los, i treballar el “sentit de vida”.
  • Gestió emocional i cognitiva. Un dels treballs claus resideix en treballar eines que permetin reconèixer i gestionar diferents estats anímics. En primer lloc cal aprendre a tolerar-los tots, entenent que les emocions i el sentiments desagradables que sovint ens causen malestar, no són negatives per definició. El que genera emocions disfuncionals (i per tant “negatives”) no és l’emoció o el sentiment en si, sinó la seva intensitat. Per tant, d’entrada el nostre objectiu no ha de ser no experimentar determinades emocions / sentiments o voler controlar-los, si no aprendre a gestionar-los.

    Com?

    • Posant en pràctica eines que ens ajudin a ser-ne conscients, sobretot de com ens afecten les diferents emocions i com ens fan estar, pensar i actuar. És important observar quines necessitats tenim en funció dels nostres estats per tal d’adaptar-nos en la mesura en que sigui possible, sobretot pel que fa a autoexigències, ritme de vida, descans, espais personals,….
    • Posant en pràctica eines d’intel·ligència emocional que ens ajudin a crear sentiments més saludables i funcionals, que no ens limiten o ens generin interferències excessives en la nostra vida diària. Part del que sentim (sentiments) té a veure amb el que pensem i per tant com estem interpretant una situació.
    • Posant en pràctica eines basades en la canalització o l’alliberació emocional a través de diferents accions, activitats, espais individuals,… Cadascú ha de descobrir què l’ajuda en cada moment a poder donar espai a les diferents emocions i sentiments adaptant-nos al nostre estat (en la mesura que ens sigui possible). Els auto cuidats són essencials per l’equilibri psicològic, i d’altra banda, la flexibilitat i la capacitat d’adaptació són importants per aprendre a regular-nos.
    • Aprenent a elaborar un diàleg intern més saludable, realista, funcional, resolutiu,… Basat en pensaments i idees que ens ajudin en comptes de limitar-nos.
  • Control de l’activació. Les eines de control de l’activació són especialment útils davant de situacions que ens generen altes estrès o ansietat. Entrenar diferents estratègies pot ajudar-nos a gestionar determinats moments vitals importants però també són recursos molt útils per a entrenar capacitats com l’atenció al present, el control atencional, l’autconsciència, la detecció de pensaments o emocions / sentiments,… Agafar l’hàbit de meditar, practicar mindfulnes o ioga (per posar alguns exemples) pot ajudar-nos a desenvolupar aquestes habilitats. Altres activitats, en aquest cas esportives, com l’escalada o la natació, també poden potenciar aquestes capacitats.

En resum, en un trastorn depressiu de llarga duració és important treballar la gestió emocional, però sobretot cal treballar aspectes més profunds relacionats amb la identitat personal, l’autoestima i el sentit de vida.

Per això, un dels punts clau en tot procés, és el vincle que s’estableixi amb el professional. Per a poder treballar de manera òptima cal que es confiï amb el professional que ens atén. Només des d’una relació de confiança, oberta i respectuosa es podrà realitzar un bon procés psicoterapèutic que requereix, no ho oblidem, una actitud i implicació activa per part de la persona que pateix el problema.

 


Pol Franco Cortina

Psicòleg hab. PGS i Neuropsicòleg

Col. 20.782