Entendre la sensació de buit des d’una perspectiva emocional, conductual i contextual pot ajudar-nos a veure-la no només com un problema, sinó com una resposta amb una història i una funció.
Moltes persones descriuen en algun moment de la seva vida una sensació difícil d’explicar: una mena de buit interior. No sempre es tracta d’una emoció intensa com la tristesa o la por, sinó més aviat d’una experiència d’absència. Com si alguna cosa faltés, com si hi hagués una desconnexió amb un mateix, amb els altres o amb la vida.
Aquest sentiment de buit pot aparèixer de moltes formes diferents. Algunes persones el descriuen com una sensació de no sentir gairebé res. Altres parlen d’una mena d’insatisfacció constant, com si res acabés d’omplir del tot. També pot manifestar-se com una percepció de distància amb la pròpia vida o amb les pròpies emocions.
Tot i que sovint es viu amb desconcert o preocupació, el sentiment de buit no apareix del no-res. Des d’una perspectiva psicològica, es pot entendre com una experiència emocional amb una història i un context. Com moltes altres formes de patiment humà, pot estar relacionada amb la manera com el nostre sistema emocional i conductual ha après a respondre a determinades experiències al llarg de la vida.
El buit com experiència emocional d’absència
A diferència d’altres emocions que impliquen una activació clara —com la por, la ràbia o l’ansietat— el sentiment de buit acostuma a tenir una qualitat diferent. Moltes persones el descriuen com una sensació d’absència o de carència.
No és tant la presència d’una emoció intensa, sinó la percepció que alguna cosa important falta: sentit, connexió, vitalitat o implicació emocional.
Aquesta experiència pot anar acompanyada de pensaments com ara:
“No sento gairebé res.”
“Tot em deixa igual.”
“És com si estigués desconnectat de mi mateix.”
“Res m’omple de veritat.”
El buit pot aparèixer en moments molt diferents de la vida. A vegades es manifesta després d’una pèrdua significativa, d’un canvi vital important o d’un període prolongat d’estrès emocional. En altres casos pot aparèixer de manera més difusa, sense una causa immediata aparent.
Però encara que l’experiència sembli inexplicable, sovint té relació amb processos emocionals més profunds.
Quan el buit està relacionat amb experiències de pèrdua o mancança
Una de les formes més habituals en què apareix el sentiment de buit està relacionada amb experiències de pèrdua o amb necessitats emocionals que no han estat satisfetes durant molt de temps. Per exemple, una persona que ha viscut una ruptura important pot experimentar una sensació de buit relacionada amb l’absència d’una relació significativa que abans ocupava un lloc central en la seva vida.
També pot aparèixer en situacions en què hi ha una manca prolongada de connexió emocional amb altres persones. Algú que durant anys ha sentit que no pot compartir el que li passa, que no és escoltat o que ha d’amagar parts importants de si mateix pot començar a experimentar una sensació progressiva de buidor.
En altres casos, el buit pot aparèixer quan la vida d’una persona està molt centrada en obligacions, responsabilitats o expectatives externes, però hi ha poc espai per a experiències que generin sentit o implicació emocional.
Aquestes situacions no sempre generen emocions molt intenses, però poden anar configurant una sensació gradual de desconnexió amb la pròpia vida.
Una mirada conductual i contextual
Des d’una perspectiva conductual i contextual, el sentiment de buit també es pot entendre en relació amb la història d’aprenentatges de la persona. Al llarg de la vida, les persones aprenem a respondre emocionalment i conductualment a partir de les experiències que vivim. Determinats contextos poden incloure estímuls aversius —rebuig, crítica, conflicte, negligència emocional, situacions imprevisibles— que influeixen en la manera com el nostre organisme aprèn a protegir-se.
En alguns casos, una forma d’adaptació pot consistir a reduir o inhibir l’expressió emocional. Si mostrar determinades emocions ha estat associat repetidament a conseqüències negatives —com el rebuig, la ridiculització o el conflicte— és possible que la persona aprengui, de manera més o menys implícita, a desconnectar-se d’aquestes experiències internes.
Per exemple, un nen que rep constantment el missatge que “plorar és exagerar” o que “no hauria de sentir-se així” pot acabar aprenent a no expressar o fins i tot a no reconèixer determinades emocions.
Amb el temps, aquesta estratègia pot reduir el contacte amb experiències emocionals doloroses, però també pot limitar l’accés a altres emocions com l’alegria, la vitalitat o la connexió amb els altres.
El resultat pot ser una sensació generalitzada de buidor.
Estratègies d’afrontament que poden mantenir el sentiment de buidor
Quan apareix el sentiment de buit, és comprensible que les persones intentin fer alguna cosa per reduir-lo. Sovint apareixen estratègies d’afrontament que busquen omplir aquesta sensació o escapar-ne.
Alguns exemples poden ser: buscar constantment estímuls intensos o noves experiències, omplir el temps amb activitat contínua per evitar quedar-se sol amb un mateix, utilitzar distraccions constants com el consum de xarxes socials o entreteniment o implicar-se compulsivament en feina o responsabilitats.
Aquestes estratègies poden alleujar temporalment la sensació de buit, però sovint no modifiquen les condicions emocionals que l’han generat. En alguns casos, fins i tot poden reforçar la desconnexió amb les pròpies experiències internes.
Des d’una perspectiva conductual, això es pot entendre com intents d’evitar o escapar d’una experiència emocional desagradable. Tot i que aquestes conductes poden ser comprensibles i adaptatives a curt termini, a llarg termini poden contribuir a mantenir el problema.
El buit, la desconnexió i la dissociació
El sentiment de buit també pot estar relacionat amb processos de desconnexió emocional. Quan les experiències internes resulten massa intenses o difícils de gestionar, el sistema psicològic pot respondre reduint el contacte amb aquestes emocions.
En alguns casos, aquesta desconnexió pot adoptar formes més marcades de dissociació. La dissociació és un mecanisme mitjançant el qual determinades parts de l’experiència —emocions, sensacions corporals o records— queden parcialment separades de la consciència immediata.
Això pot generar sensacions com: sentir-se distant de les pròpies emocions, percebre la realitat com si fos una mica irreal o llunyana, tenir la sensació d’estar funcionant “en automàtic”, etc.
Des d’una perspectiva adaptativa, aquests processos poden tenir una funció protectora en contextos en què el malestar emocional resulta massa intens.
Tanmateix, quan aquesta desconnexió es manté en el temps, pot contribuir a reforçar la sensació de buit i la dificultat per connectar amb experiències emocionals significatives.
Conclusions
El sentiment de buit és una experiència emocional complexa que sovint es viu amb desconcert o preocupació. Tot i així, rarament apareix sense context.
Des d’una mirada conductual i contextual, es pot entendre com el resultat d’una història d’experiències i aprenentatges que han modelat la manera com una persona es relaciona amb les seves emocions, amb els altres i amb la seva pròpia vida.
En molts casos, el buit està relacionat amb processos de desconnexió emocional que en algun moment han tingut una funció protectora davant d’experiències difícils o aversives.
Comprendre aquesta experiència no significa negar el patiment que pot generar. Però sí pot ajudar a mirar-la amb més perspectiva: no com un defecte personal o una manca inexplicable, sinó com una resposta humana que té una història i un sentit dins del context vital de cada persona.
Pol Franco Cortina
Psicòleg hab. General Sanitari i Neuropsicòleg
COPC Col. 20.782