El vincle d’aferrament que es crea durant la infància amb els cuidadors principals és un vincle primari i instintiu que és fonamental per satisfer les necessitats bàsiques relacionades amb la supervivència i amb el desenvolupament del benestar físic, emocional i social de l’infant.
La importància de les figures d’aferrament
Quan naixem, els humans experimentem una sensació de desemparament i vulnerabilitat desencadenada per l’allau d’estímuls que percebem en un món que apareix de cop davant nostre per primera vegada. Habituats a la calidesa i la seguretat del ventre matern, el naixement representa l’entrada a un món immens, fred, desconegut i carregat d’elements nous. La sensació de vulnerabilitat que experimentem al néixer comporta la necessitat de cercar protecció i aquesta impulsa la necessitat de crear un vincle on sentir-nos segurs i des d’on poder explorar el món amb seguretat.
Les figures d’aferrament són els cuidadors principals amb les quals ens vinculem des de petits i en general acostumen a ser les mares i els pares. Els infants, especialment en les primeres etapes, utilitzen el vincle d’aferrament amb els seus cuidadors com a font d’informació, seguretat, regulació i suport. Aquests vincles primaris es basen en la sensibilitat, la responsabilitat i la capacitat de resposta dels cuidadors davant de les necessitats de l’infant que busca sentir-se acceptat, validat i protegit alhora que encoratjat per explorar i interaccionar amb l’entorn.
La relació amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos comença amb els vincles primaris.
A través dels nostres cuidadors aprenem com és el món i com són les relacions amb els altres. Quan som adults, les expectatives envers un mateix i envers les relacions afectives que mantenim amb aquelles persones que són significatives per nosaltres (parella, amics, fills/filles,…) estan estretament relacionades amb les primeres experiències d’interacció i de vincle amb les nostres figures d’aferrament.
Sentir-se acceptat i validat durant la infància per part dels nostres cuidadors és essencial per a desenvolupar una relació sana amb nosaltres. El que rebem de les nostres figures d’aferrament i com aquestes ens fan sentir amb nosaltres mateixos són la base sobre la que es construeix l’autoconcepte i la relació amb un mateix. Un vincle segur amb els cuidadors ens ensenya a estimar-nos, valorar-nos, acceptar-nos i acompanyar-nos emocionalment.
Quines funcions tenen les principals figures d’aferrament?
Durant els primers anys de vida la prioritat dels infants és la supervivència i aquesta està lligada el manteniment d’un vincle físic i emocional amb les seves figures d’aferrament. Bowlby (1985) va definir el vincle com “qualsevol forma de conducta orientada a construir i mantenir la proximitat física i emocional amb les figures de referència”. Aquestes figures tenen la funció de promoure en l’infant un sentiment de validesa i de seguretat.
Manuel Hernández Pacheco (2017) senyala que les principals funcions de les figures d’aferrament són les de representar una base segura des d’on explorar el món i un refugi segur on acudir per obtenir protecció quan es percep una amenaça o s’experimenta malestar o dolor. En aquest sentit, el vincle d’aferrament suposa una relació emocional que permet a l’infant allunyar-se per explorar sabent que els seus cuidadors estaran sempre disponibles quan sigui necessari. Explorar el món, inicialment a través del joc, permet als infants desenvolupar les habilitats i els recursos necessaris per guanyar progressivament autonomia.
El vincle amb els cuidadors suposa alhora un mecanisme des d’on l’infant pot regular-se emocionalment obtenint proximitat, empatia, acceptació, sensació de seguretat, calma i consol . Aquest aspecte és crucial en una etapa de la vida on encara no s’han desenvolupat les habilitats d’autoregulació, és a dir la capacitat del propi infant de regular-se emocionalment per si mateix.
Com hem comentat anteriorment, el vincle que construïm amb les nostres figures d’aferrament contribueix a desenvolupar una visió concreta del món, dels altres i de nosaltres mateixos. Les nostres reaccions com adults estan estretament relacionades amb les experiències que hem viscut en la infància amb les nostres figures d’aferrament que han servit de models i que han facilitat aprenentatges (molts d’ells inconscients) que han quedat emmagatzemades en la nostra memòria. Aquests aprenentatges experiencials poc a poc van configurant un sistema de creences i d’esquemes interns de funcionament que donarà forma a la personalitat i determinaran molts dels patrons de pensament i conducta d’una persona. Per tant, aquestes primeres experiències de vinculació amb els nostres cuidadors i de interacció amb el món, juntament amb vivències posteriors durant la infància i l’adolescència, determinen la manera com reaccionem quan som adults a situacions concretes com per exemple els conflictes o les amenaces i els perills, i com ens relacionem amb determinades emocions, com per exemple la por o la tristesa, així com sensacions com el malestar i la vulnerabilitat.
La importància dels vincles primaris en la regulació emocional
La creació d’un vincle segur amb els cuidadors permet un desenvolupament sa del sistema nerviós de l’infant que permetrà que, en edat adulta, sigui capaç d’adaptar-se i autoregular-se d’una manera eficaç permetent afrontar de la millor manera els successos de la vida, especialment aquells que impliquin experiències emocionals importants, i construir alhora relacions sanes amb els altres i també amb un mateix.
El nostre sistema nerviós es divideix en el Sistema Nerviós Central, representat pel cervell i la medul·la espinal que el connecta amb la resta del cos, i el Sistema Nerviós Autònom que s’encarrega de controlar les funcions involuntàries de l’organisme (la respiració, la pressió sanguínia, la tensió muscular,…) i reajustar-les en funció de l’entorn i del context. El Sistema Nerviós Autònom es divideix clàssicament en dos subsistemes: el Sistema Nerviós Autònom Simpàtic que es relaciona amb la resposta d’activació de l’organisme i el Sistema Nerviós Autònom Parasimpàtic que es relaciona amb la resposta de repòs. Aquests dos sistemes s’encarreguen de promoure l’adaptació i afavorir el manteniment del nostre equilibri (homeostasis).
Des del naixement, però sobretot entre els 6 mesos i els 3 anys, els canvis en el desenvolupament cerebral permeten la creació de tres sistemes conductuals molt importants (Hernández Pacheco, 2017):
- Sistema defensiu relacionat amb la por i el sistema intern d’alarmes que ens adverteix d’amenaces i perills. Aquest és fonamental per la supervivència i el benestar i ens alerta d’allò que pot causar-nos un dany o dolor per tal d’anar en compte, prevenir-lo o evitar-ho.
- Sistema exploratori relacionat amb la curiositat, la recerca, la interacció amb l’entorn i el desenvolupament progressiu de la independència.
- Sistema d’afiliació relacionat amb el desenvolupament de l’afecte, la confiança i la seguretat envers els altres, especialment les persones que són significatives per nosaltres.
Com hem comentat anteriorment, les experiències emocionals viscudes durant la infància queden emmagatzemades en la memòria (implícita / conscient i explícita / inconscient) i representen aprenentatges que serveixen de base pel nostre comportament. La creació d’un vincle segur afavoreix la presència d’experiències primerenques que permeten a l’infant desenvolupar recursos i mecanismes de regulació emocional efectius i sans.
Una emoció bàsica que és fonamental per promoure la nostra supervivència i el nostre benestar físic i emocional és la por. La por és l’emoció que ens adverteix d’una amenaça i que s’encarrega de generar canvis en el nostre organisme per tal facilitar una resposta d’afrontament que ens permeti reaccionar i protegir-nos del perill. Tal com hem comentat anteriorment, durant la infància obtenim aquesta protecció a través dels nostres cuidadors que ens ajuden a regular la por al aportar-nos calma i seguretat. Però quan un infant es cria en un entorn marcat per la sobreprotecció ´difícilment podrà explorar el món i interaccionar-hi “lliurement” i per tant no podrà desenvolupar recursos personals d’afrontament o autorregulació ni podrà entrenar la seva capacitat d’adaptació. Alhora, la sobreprotecció de l’entorn pot provocar que l’infant percebi el món com a amenaçant, sentint-se constantment en perill i afavorint l’activació sostinguda del sistema intern de defensa i protecció (relacionat amb l’activació del sistema nerviós autònom simpàtic que és la resposta d’estrès de l’organisme). Aquest estat d’alerta sostingut també pot aparèixer si l’infant percep a les seves pròpies figures d’aferrament com una font d’amenaça, malestar o dolor. També si l’infant no té disponibles les seves figures d’aferrament quan emocionalment les necessita experimentarà por i se sentirà molt vulnerable i desprotegit. En qualsevol d’aquestes situacions, les experiències viscudes poden desencadenar l’aparició de mecanismes d’autorregulació problemàtics com els patrons evitatius per a protegir-se, per exemple. Aquests patrons evitatius poden desencadenar problemes en la manera de relacionar-se amb l’entorn i afrontar “els perills” de la vida. També poden provocar dificultats per crear vincles segurs amb altres persones. Finalment poden crear dificultats importants a nivell de confiança en un mateix, un locus de control intern baix i un baix sentiment d’autoeficàcia, aspectes que estan molt relacionats amb la resiliència.
D’altra banda, si l’infant ha sigut invalidat o bé no ha sigut “vist” ni atès quan ha experimentat determinades emocions també pot desencadenar patrons d’autoinvalidació emocional o de rebuig cap a determinades emocions, ja que possiblement hagi après que aquestes no són acceptades, importants ni útils, o bé que són un signe de debilitat.
Com podem ajudar als infants a construir un vincle segur?
El vincle segur es desenvolupa quan les figures d’aferrament durant la infància es comporten d’una manera sensible, càlida, atenta i responsable envers les necessitats de l’infant. Tot i això, hem de tenir present que el fet de que l’infant mantingui un vincle segur creat durant la infància amb els cuidadors quan sigui adult dependrà de les experiències que vagi col·leccionant al llarg de la vida, sobretot aquelles que tinguin a veure amb relacions socials (companys, amics, parelles,…).
Alguns dels punts més importants a tenir en compte com a cuidadors amb els nostres infants per tal de poder potenciar el desenvolupament d’un vincle segur són:
- Estar present i atendre les necessitats fomentant la sensació de protecció i seguretat de l’infant envers l’entorn i promovent un llaç de confiança amb les seves figures d’aferrament.
- Mostrar sensibilitat i promoure el contacte físic i les mostres d’afecte i la validació de les diferents emocions que pugui experimentar.
- Ajudar-lo a identificar i entendre les seves emocions i promoure la seva expressió emocional fomentant la comunicació emocional dins de l’entorn familiar.
- Deixar que l’infant explori el món i contribuir a promoure la seva independència i autonomia dins d’uns límits de seguretat que siguin flexibles en funció de la situació. Alhora estar disponibles com a figures de suport o refugi per quan ho necessiti.
- Crear moments de connexió significativa amb l’infant. Compartir activitats i moments agradables i satisfactoris que reforcin el vincle.
- Establir unes normes i uns límits adequats i consistents que permetin que l’infant sàpiga que s’espera d’ell promovent alhora un comportament dins d’una normes que fomentin la responsabilitat.
En definitiva, els vincles primaris que construïm en la infància amb les nostres figures de referència tenen un impacte molt important en l’edat adulta ja que determinen, en gran part, com afrontem les incerteses i els successos de la vida, com ens regulem emocionalment i l’estil de vincle que desenvolupem amb els altres. Alhora també donen forma al tipus de vincle que construïm amb nosaltres mateixos.
Pol Franco Cortina | Psicòleg i neuropsicòleg
Més articles
-
La importància del vincle d’aferrament durant la infància
El vincle d’aferrament que es crea durant la infància amb els cuidadors principals és un vincle primari i instintiu que és fonamental per satisfer les necessitats bàsiques relacionades amb la supervivència i amb el desenvolupament del benestar físic, emocional i social de l’infant. La importància de les figures d’aferrament Quan naixem, els humans experimentem una…