Quan una persona pateix psicològicament o presenta problemes de salut mental és casi bé inevitable que la primera pregunta que ens fem sigui: Què li està passant? És, de fet, una pregunta necessària però sovint n’oblidem una altra que pot ser igual o més important: Quina realitat té aquesta persona i a què s’està intentant adaptar?
Durant molt de temps s’han entès els problemes de salut mental com una qüestió principalment individual buscant les causes dins de la persona: com pensa, quins trets de personalitat té, quines emocions sent o fins i tot en explicacions purament biològiques relacionades amb desequilibris químics. Posar el focus bàsicament en aquests aspectes contribueix a simplificar els motius del patiment humà. Això ha donat peu a que durant molts anys les explicacions sobre els problemes de salut mental hagin sigut reduccionistes (reduir-ho tot a aspectes biològics, per exemple) o excessivament simplistes, al deixar fora de l’equació la cultura, el context social i les condicions de vida en les que la persona es troba immersa.
«Cap ésser humà sent i es comporta al marge del seu entorn«
La nostra salut mental també es construeix en les condicions en les quals treballem, en aspectes com l’estabilitat o la seguretat econòmica que tenim, el la qualitat dels nostres vincles, en l’oportunitat de disposar, o no, de temps de descans o oci i en les oportunitats que tenim dins de la societat en la qual vivim. Per això molts problemes psicològics no es poden entendre només mirant a la persona i avaluant la seva manera de comportar-se al marge de la realitat en la qual es mou: també cal mirar el món que l’envolat i dins del qual aquesta persona està intentant adaptar-se i sobreviure.
Pensem per exemple en algú que viu una situació de precarietat laboral constant, un fet que desgraciadament és molt habitual a dia d’avui. Aquesta persona viu sistemàticament sense saber si podrà pagar el lloguer del pis el mes vinent o si podrà assumir qualsevol imprevist important que pugui sorgir. O pensem en una persona gran que ha anat perdent la gent del seu voltant i que actualment passa masses dies sol, sense parlar amb ningú. O un adolescent que creix comparant-se constantment amb les vides aparentment perfectes que observa en les xarxes socials. O una família que fa anys que arrossega dificultats per accedir a un habitatge digne. En tots aquests casos, el patiment no apareix perquè la persona no estigui gestionant correctament el que sent (quin mal està fent aquest concepte de «gestió emocional»!). En aquests casos el patiment apareix en contextos que poden augmentar la sensació de vulnerabilitat o d’incertesa i que posen a prova la capacitat de resiliència i adaptació de les persones que ho viuen. En molts d’aquests contextos, l’ansietat, per exemple, és una resposta que apareix com un intent de l’organisme per a crear unes condicions internes que permetin adaptar-se a una realitat problemàtica. Molts problemes psicològics apareixen com el resultat de processos d’adaptació a una societat i una realitat complicada.
Això no significa que aquestes situacions que hem posat d’exemple condueixin inevitablement al patiment constant i a un trastorn psicològic. Les persones responem de manera diferent davant d’una mateixa realitat perquè cadascú de nosaltres tenim una història darrera i uns recursos o una xarxa de suport diferent. Però tampoc podem actuar com si aquests factors socials i contextuals fossin irrellevants i el problema estigués només dins de la persona que el pateix. Quan diferents persones pateixen per motius similars potser no hauríem de buscar totes les explicacions exclusivament dins seu i començar a mirar quines condicions socials poden afavorir la necessitat de determinats fenòmens, com l’ansietat, la depressió o els trastorns de conducta alimentària per exemple, per a poder intentar adaptar-se a aquestes condicions.
En psicologia sovint parlem de resiliència, regulació emocional o estratègies d’afrontament. Són recursos importants i habitlitats valuoses, però també hi ha algunes preguntes que, els psicòlegs i les persones en general, ens hauríem de fer: estem ajudant a les persones a adaptar-se a condicions que, en si mateixes, són profundament desgastants? Quins problemes estructurals té la societat en la qual vivim perquè tantes persones pateixin per motius similars?
La psicoteràpia pot ajudar a la persona a comprendre el seu patiment, a desenvolupar recursos, entrenar habilitats i tractar de construir una vida coherent amb aquelles coses que són importants per a la persona. Però a vegades és difícil poder contactar amb allò que necessitem per sentir-nos més o menys satisfet amb la vida que habitem quan les necessitats més bàsiques no poden cobrir-se. La psicoteràpia pot ajudar a una persona a trobar la millor manera de viure dins de la seva realitat però no pot garantir l’accés a un habitatge, no pot reduir la precarietat laboral, eliminar la discriminació o crear unes condicions socio-econòmiques saludables.
Esperar que la salut mental depengui exclusivament de l’esforç individual és carregar sobre les espatlles de cada persona una responsabilitat que també és col·lectiva.
Potser una part important del problema és que hem individualitzat excessivament el patiment psicològic. Davant del patiment busquem allò que ha de canviar la persona, i de fet, en gran part la psicoteràpia busca centrar-se en factors controlables que modifiquin, si es pot, elements del context i sobretot com funciona la persona dins de la seva realitat. Ens centrem en allò que podem controlar ja que no tenim més opcions, però a vegades tot això pot arribar a ser insuficient per afavorir un major benestar si la realitat que envolta a les persona continua sent difícil, estressant i incerta. Perquè la pregunta que ens hauríem de fer és: què necessitem canviar en el món que ens envolta per que molts problemes de salut mental redueixin la seva prevalència?.
Perquè la salut mental no és només cosa de de «cervells», «emocions» o «pensaments». També és una qüestió de barris, escoles, llocs de treball, habitatges, vincles i oportunitats. Si volem construir una societat amb menys patiment, no n’hi ha prou amb ensenyar a les persones a gestionar millor les seves emocions ja que aquelles emocions desagradables o difícils que senten recurrentment poden estar estretament relacionades amb una realitat complicada que no poden canviar.
Per tant, per reduir el patiment humà, també haurem de tractar de construir una societat en que sigui una mica més fàcil poder viure dignament.
Pol Franco Cortina
Psicòleg Hab. General Sanitari i neuropsicòleg
COPC Col. 20.782