Probablement mai abans havíem parlat tant de la felicitat. La trobem als llibres d’autoajuda, a les xarxes socials, als anuncis i fins i tot en molts discursos sobre salut mental. Se’ns convida a ser la millor versió de nosaltres mateixos, a mantenir una actitud positiva i a construir una vida plena. Sense adonar-nos-en, la felicitat ha deixat de ser un desig per convertir-se, sovint, en una necessitat o, fins i tot, una exigència.
A primera vista sembla una bona idea. Qui no vol ser feliç? El problema apareix quan aquesta recerca es converteix en el centre de la nostra vida. Quan comencem a avaluar constantment com ens sentim, si hauríem d’estar millor o per què els altres semblen més feliços que nosaltres.
Aquí hi ha una paradoxa interessant. Com més pendent estem de sentir-nos feliços, més fàcil és adonar-nos de tots aquells moments en què no ho som. I quan interpretem aquests moments com un fracàs, com un senyal que alguna cosa no funciona o que no estem fent-ho prou bé, és fàcil que apareguin la frustració, la decepció o la tristesa, entre d’altres emocions.
Potser el problema és que hem començat a transformar la felicitat en un objectiu vital. Però les emocions no funcionen així. La felicitat no és un lloc on s’arriba ni un estat que es pugui mantenir de manera permanent. És una experiència emocional, i com totes les emocions, és transitòria. Va i ve. Apareix en determinats moments de la vida i desapareix per deixar espai a altres experiències igualment humanes.
La cultura en què vivim també contribueix a aquesta manera d’entendre el benestar. Ens comparem constantment amb persones que semblen tenir una vida perfecta, associem l’èxit al valor personal i rebem el missatge que, si ens esforcem prou, hauríem de poder sentir-nos bé gairebé sempre. Aquest relat deixa poc espai per a la frustració, l’avorriment, la incertesa o la tristesa, experiències inevitables, i també necessàries, en qualsevol vida.
Quan aquestes emocions més desagradables es viuen com un error o un problema, és fàcil que intentem escapar-ne. Ens mantenim ocupats, busquem distraccions constants, consumim, acumulem objectius o esperem amb impaciència i urgència que la pròxima experiència ens faci sentir allò que avui ens falta. Sense voler, la recerca de la felicitat es pot convertir també en una fugida del malestar quotidià.
Però una vida sense frustració, sense avorriment o sense dolor no és possible. I potser tampoc seria desitjable. Aquestes experiències també ens ajuden a descansar, a replantejar-nos prioritats, a valorar allò que és important o avançar davant les dificultats. Quan intentem eliminar-les sistemàticament, sovint acabem fent-les més presents, més intenses i més incòmodes.
Potser hem d’entendre que la felicitat funciona millor com una conseqüència que no pas com un objectiu.
Acostuma a aparèixer mentre compartim una conversa amb algú que estimem, quan ens impliquem en una activitat que té sentit per a nosaltres, quan superem una dificultat o quan ens sentim connectats amb la vida que estem construint. Sovint arriba sense avisar i, precisament per això, no podem obligar-la a quedar-se.
Potser la pregunta no és com podem trobar la manera de ser feliços tot el temps. Potser la pregunta és una altra: com podem construir una vida amb sentit, fins i tot aquells dies en què la felicitat no hi és? Paradoxalment, és quan deixem de perseguir-la obsessivament que la felicitat té més oportunitats d’aparèixer.
Pol Franco Cortina
Psicòleg hab. General Sanitari i neuropsicòleg
COPC. Col. 20,782