La mitjana de plor en nadons de menys de 3 mesos és de 2 hores diària. És important poder entendre què vol dir el seu plor i reconèixer què et passa a tu amb aquest plor.
El plor del nadó no és una cosa que passi de manera aïllada, prové d’estar llargs mesos en el teu úter amb totes les seves necessitats cobertes, en un medi humit, amb el filtre del teu cos matern protegint-lo dels sons, les sensacions corporals, estant en determinades postures, i un dia la vida l’empeny a passar a l’altre costat de la teva pell; mig sec, sons nous, respirar, el contacte amb altres textures i tantes coses noves.
El teu nadó necessita adaptar-se i el seu ritme dista molt dels ritmes dels adults i d’aquesta “societat velocista” i del “com més aviat millor”.
El plor de l’infant té dues funcions: comunicació i afrontament de l’estrès.
Quan el teu nadó plora sempre està dient alguna cosa, o fa evident un malestar, que pot ser algun dolor físic o molèstia de bolquer, roba, etc. o reclama que es cobreixi una necessitat com pot ser gana, son, higiene, canvi de postura o moviment i el contacte. Però què passa quan el teu nadó està amb bolquer net, biberó o teta recent presa, somni botiga de queviures, en braços, bressolat, en temperatura adequada ia més a casa, amb la llum càlida i en silenci i segueix plorant?
Aquests moments solen ser el que generen més dificultat en la mare i / o el pare. I és que hi ha vegades que el nadó simplement necessita plorar.
EL mateix plor pot ser una necessitat en si mateixa, que l’ajuda a descarregar determinats estressors del dia a dia o de la seva història. A vegades que pot ser un dinar familiar amb més soroll, cares o braços del que és habitual. O pot ser que hagi viscut alguna sobre-estimulació per exemple de llums, de textures o d’altres sensacions.
També pot ser que hi hagi frustracions evolutives, o alguna experiència que hagi viscut com aterridora com pot ser estar separat de la seva mare, o naixements traumàtics, o estrès prenatal.
Saber amb certesa l’origen de cada plor del nadó és molt difícil, de vegades diria que impossible. I en ocasions intentant entendre ens perdem el sentir i el present.
Sigui quin sigui l’origen del plor, orgànicament el nadó està regulant-se i a través d’aquestes llàgrimes li dóna sortida a aquella vivència que necessita descarregar i gràcies a la qual et fa saber el que li passa perquè puguis acompanyar-lo.
Com es calma llavors?
Convido a un replantejament de la pregunta, ja que més que perseguir desesperadament l’objectiu de calmar-ho, és millor que et preguntis: Com reduir l’exposició a esdeveniments estressants ?, Com acompanyar? I Quines emocions i sensacions desperta en tu el seu plor?
Reduir i cuidar les coses que fan que el nadó arribi a plorar pot ser un aspecte important a tenir en compte però és complicat aconseguir-a el 100%. Per aquest motiu, quan el nadó té les seves altres necessitats cobertes i segueix plorant, deixem-lo plorar, permetem-li el plor acollit en els braços de qui el vol i el nodreix, fins i tot dient-li “ho estàs fent bé, estic al teu costat”.
Deixar plorar no és abandonar-lo quan plora, a l’inrevés, és acollir el seu plor mentre ho abraces. Els nadons viuen les emocions de manera indiscriminada i la calor i contacte físic de les seves persones adultes de referència li serveix per regular-se. Quan els nadons van creixent i gategen, són ells els que solen mostrar que prefereixen, si estar sols amb la mare a prop o si prefereixen estar en braços.
En aquests moments és més important i urgent el estar que el fer, gran assignatura pendent en el moment social present, ja que es viu com una pèrdua de temps aquest “no fer” que en canvi és fer molt. Moltes vegades després d’un plor de descàrrega s’adormen o es relaxen molt. El mateix que passa a tot ésser viu, que quan se li dóna el que necessita, es satisfà i pot seguir creixent (explorant).
Quan davant la necessitat del plor, les persones adultes responem amb l’estrès d’haver de fer alguna cosa (havent atès ja el necessari) es crea una tensió que es retroalimenta. I en aquesta tensió sol haver missatges de culpa i/o incapacitat dirigits a nosaltres o bé d’enuig envers el nadó.
Som humans: cerquem ajuda si la situació es fa difícil de suportar
Si el plor, tot i saber que pot ser una necessitat més del nadó, es fa exageradament difícil per al pare o la mare i els porta a un terreny fosc d’ells mateixos, d’angoixa i patiment, si us plau, és important demanar ajuda.
Demanar ajuda és humà, ni més ni menys. És possible que el plor de l’infant estigui reactivant parts de la teva pròpia història com nadó o un altre assumpte d’importància en la teva vida.
Des de la psicologia perinatal, a més d’acompanyar les famílies a comprendre i empatitzar amb les vivències i etapes evolutives dels nadons, acompaños a les persones adultes d’aquestes famílies a descobrir, tenir cura i gestionar això que els passa amb els seus nadons i el seu nou rol de mare o pare.
Marina Bernal
Psicòloga Perinatal
Col. 25.238